Si alguno de vosotros, almas perdidas, queréis recuperar vuestra fe en Chisaskraist, qué mejor que aprovechar a visitarme ahora que viene el amigo de los follaniños… así es, el entrañable cabrón de gorro y capa blanca. Siempre me imagino que se echa la capa hacia atrás, mira sutilmente hacia arriba y, tras una leve flexión de rodillas echa a volar con un gran impulso.

Amigos míos, en estos días más que en cualquier otro me cago en Dios y en tener que mover la moto y la furgoneta de su sitio porque le molestan al señor protocolo, en quien también me cago. Asimismo, tiende a infinito el número de veces que me cago en la cara de los policías que me molestan y quieren mi dinero.

No obstante doy gracias al grueso de toda esta gente que me ayuda a liberar el intestino. A ellos y a las semillas de lino, que imponen algún tipo de orden en esta mi desorganizada vida.

Como hoy por ejemplo, que me levanta el dictado de mi cuerpo como casi todos los días y, al cabo de no mucho tiempo de estar vertical mis pasos me dirigen irrevocablemente al tigre, en cuyo trono acaece el terrible exorcismo del demonio que habita en mi ano. Siempre procuro acompañarme de una lectura o de cualquier otro recurso que me ayude a no levantarme antes de tiempo, mas nunca leo hasta no haber soltado el primer lastre. A decir verdad casi nunca gana la carrera el sólido; nada más sentarme, salvo que haya roto aguas, siempre inauguro en orín, que ve interrumpida su libertad por la llegada del prodigioso moñigo, rugoso y caliente tronco de mierda que en generosa ofrenda brinda su existencia a mi bienestar un día más, y se entrega a su desconocido destino. En singulares ocasiones algunos sólo se asoman y vuelven a ser reabsorbidos por mi poderoso esfinter de vuelta a la obscura seguridad del recto, y luego van contando por ahí dentro que su vida ha cambiado, y que han visto un extraño túnel de color blanco… pobres.

Visca el Papa i la seva puta mare!!!!!!!!!

Però m’acabo d’assabentar que faran obres al carrer que porta a casa meva… sense referèndum… I serà un bulevard!

www.btvnoticies.cat

Les trampes de la dreta a la Diagonal

Quan fallen els arguments de mobilitat hi ha qui s’agafa a qualsevol altre per carregar contra la reforma de la Diagonal, l’actuació pública que d’una forma més ràpida i econòmica millorarà la qualitat de vida de Barcelona. És molt oportú recordar avui que la reforma va ser aprovada l’any 2008 per tots els partits, tret del PP, i que la reforma es fa perquè és necessària i perquè el Pla de Mobilitat de la ciutat estableix que cal disminuir el trànsit i potenciar els modes de transport sostenibles. En els diversos debats públics fets ha quedat demostrada la idea que la Diagonal funcionarà molt millor un cop reformada, amb més mobilitat i menys trànsit, que d’això es tracta. Com que aquest debat sembla conclòs, ara la dreta barcelonina utilitza pseudoarguments típics de l’esquerra per erosionar la reforma. Dos són els nous arguments que els opositors han situat a la campanya en els darrers dies: la privatització del transport i el pastís d’unes obres que només beneficien les constructores. Darrera d’aquest senzills arguments s’amaga una manipulació barroera.

L’argument de la privatització. El que farà la reforma és justament el contrari: acabar amb l’actual apropiació de la major part de la superfície de la Diagonal que fan els usuaris del cotxe, els que es mouen en vehicle privat. Ocupen la major part del carrer realitzant un transport lent i inoperant que causa congestió, contaminació, malalties i malbaratament energètic. Amb qualsevol de les dues propostes de reforma que se sotmet a consulta, les opcions ‘A’ o ‘B’, això s’acaba perquè la major part de l’espai públic es lliura als sistemes públics i eficients, els que s’adeqüen a l’interès públic: a peu, en bici, en bus i en tramvia. El fet que la companyia de tramvies sigui privada no té cap rellevància perquè les tarifes són públiques, tot el material és públic i la companyia obeeix les instruccions que dóna l’ATM. Aleshores, quina és l’aportació del tramvia? Transporta el doble de persones que un bus al mateix cost d’operació, màxima accessibilitat, baix consum energètic i emissions zero. Un bon negoci per a la ciutat. Amb la reforma, contra el que diu la dreta disfressada d’esquerra, la Diagonal es desprivatitza i es fa pública.

El pastís de l’obra pública. És una obra pública, cert, però és un pastís? Qui diu això s’oblida d’informar que el pastís no és a la Diagonal, una petita obra de 70 milions d’euros. A Barcelona, el pastís és a la línia 9 de metro que costarà cent vegades més, 7.000 milions d’euros, aplicant un mètode constructiu ideat per reduir costos però que ha acabat provocant que cada km d’aquesta nova línia costi 140 milions d’euros. Fem comptes. Amb mig km de la nova línia de metro financem tota l’obra de la Diagonal. Mentre que amb una inversió de 7.000 milions d’euros la línia 9 transportarà 100 milions d’usuaris, el tramvia, ell sol, amb només 70 milions d’euros addicionals, mourà 50 milions d’usuaris, i de pas arreglarà la Diagonal i l’aire que respiren centenars de milers de ciutadans. Un altre excel·lent negoci per a la ciutat.

Pau Noy
Enginyer industrial