——

A part de crear un precedent que sembla que pot fer molt mal a la cultura catalana,  es descobreix que aquests senyors es van treure de la màniga a última hora un punt al contracte de venda al Ministeri, on força els negatius a romandre a Salamanca, i impedeix qualsevol cessió posterior o instal·lació a Catalunya, malgrat que l’Agustí Centelles digués que volia que les fotos es quedessin en una institució catalana, i que preferia veure el seu arxiu cremat, que abans de veure’l a mans de l’enemic (ara estarà a l’arxiu de Salamanca, al carrer de l’expoli…)

Els hi van vendre la moto de que Centelles seria l’estrella de l’arxiu, però la mateixa encarregada de l’arxiu diu davant les càmeres que d’això res, que serà un més sense cap mena de tracte especial…

Ara els fills d’Oriol Maspons s’han apuntat al carro i prefereixen tenir l’arxiu pudrint-se i fent-se malbé en un estudi de gràcia (esperant cada dia una oferta millor que l’anterior) que al MNAC o al CCCB (que ja s’han ofert a classificar/restaurar/conservar).

Qui som els fills per jugar així amb el patrimoni dels nostres pares?

Agustí Centelles

EFE

Vía google reader by Lali

Doncs un cop que penses que ja està, que només falta veure el racó aquell que li han dedicat a la Taro, la sorpresa és brutal, trobes unes fotografies que per mi no tenen res a envejar a Capa i per què no dir-ho que el superen en tècnica, en sensibilitat i en la capacitat de transmetre missatges…  Gerda Taro va morir el 1937 (primera fotògrafa que va morir en conflicte) amb només 26 anys, fet que va fer que deixés una curtíssima obra, que a més, va ser ignorada al esclatar la segona guerra mundial.

Les primeres series de fotos, degut a que les dones no devien tenir gaire “caché fotogràfic” i ell era hongarès i tampoc “venia” molt a Paris , ajuntaven les fotos dels dos i signaven únicament com a Robert Capa (nom inventat pels 2, fent-se passar per un fotògraf americà famós imaginari), per sort, el format de la càmera de la Taro era diferent i es van poder diferenciar les fotos d’una i de l’altre. Després un cop van agafar volada i suposo que confiança, ella va començar a signar com a Taro, i es va fer famosa amb les fotos que li van publicar durant la batalla de Brunete, (on n’hi havia una que va ser molt important a l’època, ja que certificava que els Republicans havien pres el control, contràriament el que deien els feixistes.)

Si Gerda Taro hagués sobreviscut a Brunete, s’hauria convertit possiblement en la millor foto-periodista de la història… encara que ara que hi penso… en coneixem d’altres ¿?

Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra.

Rafael Alberti