Doncs un cop que penses que ja està, que només falta veure el racó aquell que li han dedicat a la Taro, la sorpresa és brutal, trobes unes fotografies que per mi no tenen res a envejar a Capa i per què no dir-ho que el superen en tècnica, en sensibilitat i en la capacitat de transmetre missatges…  Gerda Taro va morir el 1937 (primera fotògrafa que va morir en conflicte) amb només 26 anys, fet que va fer que deixés una curtíssima obra, que a més, va ser ignorada al esclatar la segona guerra mundial.

Les primeres series de fotos, degut a que les dones no devien tenir gaire “caché fotogràfic” i ell era hongarès i tampoc “venia” molt a Paris , ajuntaven les fotos dels dos i signaven únicament com a Robert Capa (nom inventat pels 2, fent-se passar per un fotògraf americà famós imaginari), per sort, el format de la càmera de la Taro era diferent i es van poder diferenciar les fotos d’una i de l’altre. Després un cop van agafar volada i suposo que confiança, ella va començar a signar com a Taro, i es va fer famosa amb les fotos que li van publicar durant la batalla de Brunete, (on n’hi havia una que va ser molt important a l’època, ja que certificava que els Republicans havien pres el control, contràriament el que deien els feixistes.)

Si Gerda Taro hagués sobreviscut a Brunete, s’hauria convertit possiblement en la millor foto-periodista de la història… encara que ara que hi penso… en coneixem d’altres ¿?

Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra.

Rafael Alberti