Però em sento així… el pessimisme es barreja amb la fustració pel que he viscut en un cap de setmana on s’han arribat a moments realments surrealistes… també decepció, al pensar que veuria un altre cosa de la que vaig veure, que anava a aprendre quan resulta que els que tenen que aprendre son ells… també tinc ràbia, al pensar que amb el que està caient no siguem capaços de reaccionar i deixar de barallar-nos entre nosaltres, per respondre a lo que la gent demana a crits…

Els diaris només fan que parlar de la divisió de les famílies d’IU, i tothom que els llegeix, es queda només amb això,  queda tapat que hagi sortit només un document polític (que demostra que totes les corrents tenen la mateixa/compatible línia política), i que s’hagin aprovat múltiples resolucions per unanimitat en una Assamblea Federal (sistema molt més democràtic que la de qualsevol partit…).

Es publicaràn tots aquests documents? son vinculants? on està la credibilitat d’IU?

IU te l’obligació de posar-se d’acord! IU es mira a si mateix una i un altre vegada en un moment equivocat, quan toca estar al carrer, estem als passadissos… malament comença aquesta refundació! Es omplim la boca d’unitat i renovació i… res de res.

Que queda? una mica d’esperança en que s’aconsegueixi com diuen un consens el més gran possible per anomenar un nou coordinador/a que aconsegueixi que tothom es posi a currar d’una puta vegada cap enfora…