Marcos Ana, preso de conciencia en el franquismo. Foto de Sofía Moro.

“Mucha gente dice que hay que pasar página, y yo digo, sí, pero después de haberla leído. No es posible que después de 40 años de dictadura arranquemos esa página de la historia para que se la lleve el viento del olvido.”

El poeta Marcos Ana (en la foto) pasó 23 años en las cárceles franquistas, donde fue torturado y condenado a muerte dos veces. Fue uno de los primeros presos de conciencia de Amnistía Internacional.

Esta semana, el juez Baltasar Garzón se sienta en el banquillo de los acusados por no haber aplicado la Ley de Amnistía de 1977 y por haber iniciado una investigación sobre violaciones de derechos humanos durante la guerra civil y el franquismo, entre otros cargos. Crímenes como la desaparición forzada de más de 100.000 personas, torturas y miles de ejecuciones sin juicio de hombres y mujeres cuyos restos aún están en cunetas de toda España.

Investigar violaciones de derechos humanos nunca puede ser un delito. Es más: las leyes internacionales dicen que es una obligación para el Estado español, incluyendo el Poder Judicial en su conjunto.

Por eso, desde Amnistía Internacional consideramos escandaloso que un magistrado sea juzgado precisamente por tratar de revelar la verdad sobre los crímenes del franquismo.

Iolanda, suma tu voz a la nuestra y exige verdad, justicia y reparación para las víctimas del franquismo y sus familiares:

– si estás en Twitter, grita con nosotros que #investigarnoesdelito (y búscanos en @amnistiaespana);

– si estás en Facebook, te animamos a que dejes tus comentarios en nuestro muro y compartas en tu perfil esta información;

– por favor, reenvía esta información a todos tus contactos.

Como todos los crímenes internacionales, en cualquier lugar del mundo, los crímenes del franquismo no prescriben. Como tampoco pasa el inmenso dolor de las familias, que persisten en la búsqueda de verdad y justicia para sus seres queridos.

Contra la impunidad, necesitamos que sigas apoyándonos y te unas a nosotros. Amnistía Internacional no solicita subvenciones a ningún gobierno nacional para proteger su independencia, y por eso tu ayuda es tan necesaria. Cualquier contribución, por pequeña que sea, nos permite seguir dando voz a las víctimas ante cualquier gobierno.

Gracias por apoyarnos en la defensa de los derechos humanos.

Esteban Beltrán
Director Amnistía Internacional España

Ahir, després del pas o del passeig de Millet i Montull pel Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona, i de l’anunci de la seva llibertat provisional, molts ciutadans, sorpresos, van haver de constatar que davant de determinada delinqüència de coll blanc i d’un elevat rang social i econòmic, els jutges gairebé sempre reaccionen igual: amb benignitat i fins i tot amb afabilitat. Com si, en relació amb aquests delinqüents, no existís aquest Poder Judicial que caracteritza l’Estat de dret. És molt greu i expressa una profunda crisi de la democràcia.
Però els precedents són molt abundants. Els grans processos contra la delinqüència financera d’aquesta dècada han acabat arxivats, sense necessitat d’arribar a judici, com el descomunal frau fiscal atribuït al president i altres executius del Banco Santander, o en absolucions, com els comptes secrets del BBVA a l’illa de Jersey –amb el corresponent frau fiscal–, els fons de pensions contractats pels consellers d’aquesta entitat amb càrrec a aquests fons, el tràfic d’influències a la Borsa de l’actual president de Telefónica, i així successivament.
El Tribunal Suprem va arribar a justificar una de les moltes absolucions invocant «l’absoluta llibertat de mercat». Aquesta ideologia neoliberal està penetrant cada vegada amb més força en la magistratura i els resultats són a la vista. Davant de les gravíssimes conductes atribuïdes a Millet i els seus col·laboradors, la fiscalia ha obrat amb el rigor i la coherència que el cas exigia, sol·licitant-ne la presó provisional sense fiança, sobretot quan concorre un delicte de malversació de cabals públics, castigat amb una pena que pot arribar als vuit anys i, sobretot, quan podria no estar garantida la conservació i custòdia judicial de totes les fonts de prova dels fets delictius i de totes les seves ramificacions polítiques, amb la inclusió d’un possible finançament irregular d’un partit polític.
Aquest enorme, l’anomenarem presumpte, enriquiment il·lícit amb fons públics i privats, tractat amb tanta dolçor, contrasta amb la preocupació per l’increment dels carteristes a Barcelona, a més de les restriccions legals imposades als immigrants i la persecució de la prostitució que no pot recórrer a «espais protegits». ¿Deu ser veritat que per a certs jutges els imputats i acusats en aquests processos estan, com es diu en acords rellevants de l’ONU, «per sobre de l’abast de la llei»? Si fos veritat, com està acreditat en altres processos, tots, però especialment els responsables polítics i judicials, hauríem d’estar molt preocupats pels límits i riscos de la nostra democràcia.