Avui diumenge després de veure un recital d’atletisme en el cros de Granollers, semblava que el meu organisme estava més predisposat per la pràctica d’aquest esport, i un cop a la Carretera de les Aigües amb l’ajuda d’una bici btwin de llebre i una llista del Spotify, he ratificat aquestes sensacions prèvies. Km a km (com tota màquina dièsel) he aconseguit primer fer desaparèixer algunes molèsties tendinoses, i un cop lliure d’això, he pogut agafar un bon ritme (per l’estat de forma actual) que ha fet que acabés 13 km a una mitjana de 3:50 el km.

Demà dilluns…

Amb aquesta actitud vaig sortir fins ben avançada la meitat del recorregut, tot content de veure que després de masses mesos estava corrent sense dolor.

Això si, de tant en tant…

Un cop ja vaig enfilar el carrer Gran de Sant Andreu, (motivat al mateix temps per veure’m atrapat per un grupet d’atletes), vaig decidir acabar el més ‘fort’ possible i així poder notar un cop més com el làctic recorria cada centímetre de les meves cames durant la mítica recta final en pujada de la cursa.

Content de poder córrer sense dolor i una mica aclaparat de ser conscient de tota la feina que em queda per endavant…

El seny et diu que has d’anar poc a poc, que pel matí has de fer els teus exercicis de reforç dels tendons al gimnàs, pim pam, pim pam, i a més, sempre que puguis, ho has d’acompanyar amb una mica de piscina, plis plas, plis plas… a la tarda a entrenar, però això si, amb el fre de mà posat! et dius que busquis un grup en el que vagis còmode i sense forçar molt per intentar no quedar-te sense tendons al tercer dia… tot això t’ho marca al seny i li has de fer cas!

Però quan portes ja unes setmanetes dient-li que si a tot i se’t presenta una bona oportunitat per deixar-lo una mica de banda… doncs passen coses com aquesta. 

20 km per muntanya son capaços de deixar-te incapacitat per la resta del dia, però a la vegada, et deixen amb un somriure que no te’l treus fàcilment.

Aquest any sortia en un lloc de privilegi, el calaix del 500 primers atletes dels 23.000 presents en la sortida. Un calaix on no hi eren presents ni el guanyador dels 2 últims anys, (Rafa Iglesias) ni el guanyador de les edicions anteriors (Chema Martínez), gràcies a la negativa de l’organització d’incloure  l’impost revolucionari de la RFEA (llicència federativa d’un dia pels corredors populars). Un gran #etfelicitofill per la federació i pel seu president.

Després de barallar-me psicològicament durant masses quilòmetres, vaig veure que era inútil continuar, que el dolor als aquil·les no em deixava córrer al màxim, i que seguir forçant no servia de res (ja havia passat un minut més lent al km10) i a cada baixada m’havia de retenir per culpa del dolor i així no, així no es gaudeix. Cap al km13, em vaig posar a trotar i caminar ja fins al final de la cursa.

Allà mateix vaig decidir que fins aquí he arribat en aquestes condicions, paro de córrer fins que no tingui les dues tendinitis prou controlades, i de moment m’imposo uns 10 dies d’exercicis de reforç dels tendons i piscina, ni un km corrent.

Tot això no em treu el gran cap de setmana passat! (i la txapela que va guanyar el Castilla).

Resultats i vídeos de la 47a Behobia San Sebastián

Gràcies al twitter m’assabento d’aquesta cursa que es va fer als Estats Units, (han fet un circuit de curses i tot) on 10.000 corredors van lluitar per salvar les seves vides fugint de les hordes de zombies. Com a dada important, les plaçes per ser ‘zombie voluntari’ es van esgotar abans que les dels corredors!

Mira la notícia a ‘La información.com’ o entra a la pàgina oficial de la cursa: RunForYourLives.com

Un documental de Jan Tenhaven sobre l’amor a l’esport com una metàfora de l’amor a la vida.

Realment li he agafat ‘carinyu’ a aquesta cursa en només dues participacions, primer perquè hi ha gent implicada en la seva organització que conec des de fa molts anys, i segon, perquè s’ha convertit en un punt de trobada i reunió d’amistats estimades i massa poc freqüentades…

La organització perfecte des del meu parer (va haver-hi un problema amb els xips de lloguer però em sembla que ho van solucionar força ràpid) i l’ambient és autèntic de cursa de barri de fa 10 o 15 anys, amb els veïns al carrer i la posterior reunió a l’arribada d’entitats de gresca del barri. No tinc l’historial d’aquesta cursa, però pel que he sentit, és molt mítica pels atletes de la zona, no Xènio?

Atlèticament tot i no tenir el temps que vaig fer l’any passat, crec que m’ha anat força millor sent conscient de lo mal·lament que ho passo en les curses que no son planes, i precisament aquesta, és un trenca-cames continuo. Vaig voler sortir amb cap i ‘reservar-me’ a que acabés tot el tram de pujada per intentar forçar al tram de baixada, cosa que més o menys sembla que vaig aconseguir, al poder avançar 4 o 5 posicions a la baixada i fins i tot una més a l’sprint.

Després cerveseta i dinaret amb bona companyia pel barri, per acabar d’arrodonir la jornada.

Enllaç als resultats de la Cursa Popular Nick Esports Festes d’Horta 2011

Mireia campiona de la seva categoria!!!
 
Gràcies per la foto Leia!