¿Lo has sentido alguna vez?
¿Echas de menos algo?
¿Te has arrepentido alguna vez
de haber tenido y de no haberlo dado?

¿Has vuelto de nuevo allí?
¿En qué has pensado?
No te has acordado más de mí.
Que yo no he conseguido nada a cambio.

A veces pienso en lo estúpido que fui,
las fuerzas que gasté, el tiempo que perdí.

Un dia d’aquells que et sento més a prop, que et veig al costat, que escolto la teva veu, i que fins i tot, oloro la teva presència.

També sento tot el que t’has perdut i el que et perdràs, sento la teva ràbia i la faig meva.

En un dia com avui, busco el poema fet cançó, que em colpeja l’ànima i em transporta 20 anys enrere en un Citroen camí de Sant Salvador.

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández.

Jo segueixo agafant-me, aferrant-me, tant i tant fort que em clavo les ungles,
Em clavo les ungles i un cop més em faig sang,
I ja torno a ser el mateix, llepant-me les ferides, i de nou la puta sensació,
Tota la vida llepant-me les ferides, aquesta és la sensació.

Però avui vaig més lluny, avui la muntanya (russa) fa una volta més,
I veig clar que jo tinc la culpa, la culpa de no poder sortir d’aquesta muntanya (russa),
Convido als demés al seient del costat, i llepen amb mi les meves ferides.

El sabor de la sang ens embafa i ho envaeix tot,
Ens manté a la muntanya (russa) i fa que em donin la mà ben fort,
Em donen la mà quan la muntanya (russa) fa pujada, la mà ben fort.

Però aquest sabor fa que quan la pendent de la muntanya (russa) minva,
Quan comença a planejar comencen els dubtes, i no sento la mà tant forta,
Però quan fa baixada, la mà em deixa, jo intento agafar-la, però no hi arribo.

Però avui vaig més lluny, avui la muntanya (russa) fa una volta més,
Sóc conscient de tot, del meu error, d’aprofitar el 2×1.

Però no tornarà a passar, és la meva muntanya i és el meu viatge,
Un viatge que no tornaré a compartir, no deixaré provar la meva sang,
Necessito compartir altres atraccions, no aquesta, aquesta serà meva i de ningú més.

Algun dia compartiré els caballitos o una gran noria,
Algun dia deixaré de llepar-me les ferides,
Algun dia deixaré de cometre el mateix error.

Però avui vaig més lluny, avui la muntanya (russa) fa una volta més.