…

El resplandor (The Shining) celebra 30 anys i la 43 edició de SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que tindrà lloc del 7 al 17 d’octubre, li vol retre homenatge amb la imatge del cartell oficial d’enguany. El resplandor (1980), de Stanley Kubrick, és una de les poques pel·lícules de terror d’un caràcter clàssic indiscutible que es manté amb el pas del temps, anant més enllà del gènere i del propi director.

L’agència creativa encarregada del concepte del cartell ha estat China, amb el disseny final d’Art&Maña. Segons l’agència China: “El resplandor és una obra plena d’imatges transcendents. Kubrick va demostrar un cop més ser un mestre a l’hora d’imaginar icones contemporànies, escenes que quedaran en l’inconscient col·lectiu durant molts anys. Això ens ho ha posat molt fàcil però també molt difícil a l’hora d’escollir una única influència per al cartell d’aquest any. Però finalment van ser les nenes les que se’ns van imposar per sobre de totes les altres. La seva mirada inquietant cap a l’espectador ens va provocar tal neguit que no vam tenir més remei que buscar-les a trenc d’alba a la platja de Sitges. I allà estaven, sortint de l’aigua i mirant-nos fixament”.

http://sitgesfilmfestival.com

DILLUNS 5 JULIOL
21.00h – Hoppin’ Frogs (Blues i country alternatiu)
22.00h – Buscando un beso a medianoche. Alex Holdridge, EEUU, 2007 (90 minuts)

DIMECRES 7 JULIOL
21.00h – Barnouche Swing (Gipsy-Swing)
22.00h – La teta asustada. Claudia Llosa, PERÚ, 2009 (93 minuts)

DIVENDRES 9 JULIOL
21.00h – The Acoustic Blues Company (Blues)
22.00h – El verdugo. Luis García Berlanga, Espanya, 1963 (87 minuts)

DILLUNS 12 JULIOL
21.00h – Palosanto 3.0 (Vella i nova troba cubana)
22.00h – Rockandrolla. Guy Ritchie, EEUU, 2009 (114 minuts)

DIMECRES 14 JULIOL
21.00h – Pertumbigo (Bossa Nova)
22.00h – La naranja mecánica. Stanley Kubrick, Regne Unit – EEUU, 1971 (136 minuts)

DIVENDRES 16 JULIOL
21.00h – Los Moussakis (Música balcànica)
22.00h – Mi vecino Totoro. Hayao Miyazaki, Japó, 1988 (86 minuts)

DILLUNS 19 JULIOL
21.00h – Luna Cohen Trio (Música brasilera)
22.00h – Vals con Bashir. Ari Folman, Israel, 2008 (87 minuts)

DIMECRES 21 JULIOL
21.00h – The Suitcase Brothers Band (Blues)
22.00h – Déjame entrar. Tomas Alfredson, Suècia, 2009 (114 minuts)

DIVENDRES 23 JULIOL
21.00h – 2.5.6. (Jazz, bossa nova, soul)
22.00h – Las vacaciones del Señor Hulot. Jacques Tati, França, 1949 (70 minuts)

DILLUNS 26 JULIOL
21.00h – Javier Vaquero Grup (New Mood jazz)
22.00h – Despedidas. Yojiro Takita, Japó, 2008 (131 minuts)

DIMECRES 28 JULIOL
21.00h – Shine & Ala Voronkova (Swing)
22.00h – La Clase. Laurent Cantet, França, 2008 (128 minuts)

DIVENDRES 30 JULIOL
21.00h – Thomas Kretzschmar Quartet (Jazz Violí)
22.00h – La Quimera del Oro. Charles Chaplin, EEUU, 1925 (95 minuts)

DILLUNS 2 AGOST
21.00h – Cargolé (Flamenc)
22.00h – Revolutionary Road. Sam Mendes, EEUU, 2008 (119 minuts)

DIMECRES 4 AGOST
21.00h – S.G. Quartet (Jazz)
22.00h – Gomorra. Matteo Garrone, Itàlia, 2008 (135 minuts)
DIVENDRES 6 AGOST
21.00h – Dinatak (Fusió ètnica)
22.00h – Pel·lícula a escollir pel públic a través del web de la Sala Montjuïc entre:
25 kilates. Patxi Amezcua, Espanya, 2009 (86 minuts)
El truco del manco. Santiago A. Zannou, Espanya, 2008 (87 minuts)
Smoking room. J.D. Wallovits, Roger Gual, Espanya, 2002 (117 minuts)

Família imperfecte dins d’una peli imperfecte.

Retrat de la burgesia catalana decadent, amb les seves hipocresies, falses aparences i  fantasmes.
La directora (Mar coll) crec que ens vols fer participar, ja que cadascú omple tots els forats i silencis de la peli, amb les experiències personals de cadascú.

Ah! molt bó el títol!, 3 dies amb la família (velatori + misa + enterro) el gran espectacle de la mort!

Visca l’escac!

Hi han escenes que són autèntiques fotocòpies del còmic i manté totalment intacte l’esperit, l’ambient i la decadència d’un món que viu atemorit per la guerra freda. Es respira la mateixa violència, la mateixa sensació de que fa tres setmanes que no et dutxes i el mateix sexe explicit que existeix en el còmic. A part et queda el regust de que ningú està lliure de culpes, que tots tenen les mans tacades de sang.

La banda sonora setentera/ochentera conté petites joies com ‘Hallelujah’ de Leonard Cohen o ‘The Times They Are A-Changin’ de Bob Dylan… i la veu de Roschard, el personatge clau, posa els pels de punta!

D’existir un superheroi com el Dr. Manhattan o el mateix Superman acabaria convertint-se en un deu totpoderós que aniria “repartint justícia”?

Llàstima que hagin canviat el final :S

No us ho creieu? Hollywood si.

Per començar, em sembla la peli de qualsevol turista que hagi anat a Tòquio i s’hagi quedat amb els 4 tòpics que surten a la Lonely Planet, i a sobre els hagi endossats sense miraments i no venint “a cuentu”. El guió el trobo poc currat, una noia que treballa a la lonja de tòquio i que porta una doble vida bastant obscura fins que coneix un català que te una botiga de vins a tòquio (que segons he sentit seria impossible que es guanyés la vida amb una botiga així allà) (introducció) tenen sexe (trama) i acaba amb un final dramàtic que ja te l’esperes al minut 5 de la peli (desenllaç).

Per si això no fos poc, les escenes de dia estan cremades, (després llegeixo en una entrevista que està filmada amb digital i rodada pràcticament tota de nit perquè la càmera donava “millor resultat”) ¿?

La peli posa que està rodada en japonès, anglès i català, però el resultat és que es diu una frase i mitja en català en tota la peli (hauran cobrat subvencions pel català ¿?), i el que és indignant, en el moment que posen una imatge per veure que estan a Barcelona, pam! posen les Rambles! encara al·lucino…

Segueixo treien escuma per la boca…

Diu que Murakami és una inspiració per a ella, vale! però no agafis un personatge de Tòquio Blues, amb el mateix nom, el mateix “problema vital”, el mateix final i el plantes a la peli… nooooo!

La gran Lost in Translation també deu ser una inspiració, ja que hi ha una escena clavada (la del Bill Murray al taxi quan arriba a Tòquio).

I per si tot això no fos poc, avui m’assabento d’això (que curiós que al Público del Jaume Roures no surti la notícia…):

Isabel Coixet deberá retirar todos los carteles distribuidos por España para promocionar su nueva película, que produce Jaume Roures, si prospera la demanda por plagio que está a punto de presentar un fotógrafo profesional. El caso está en manos de los abogados.

(Font El Confidencial Digital)

La foto de Javier Aramburu i el pòster de la peli:

Això si, les dos coses bones de la peli, el detall dels sons, curradissims, i les escenes de sexe, on es nota la hòstia la mà i el punt de vista d’una tia.

No es només que Harry s’hagi fet gran, si no que ha canviat a fons i s’ha integrat a la nova societat norteamericana. Clint Eastwood sembla donar un punt i final amb aquesta peli, dona una volta més i renega (a la mateixa vegada que se’n riu) del seu típic personatge, sexista, racista i ple de prejudicis. A mesura que avança la peli, el va transformant en una altre cosa totalment diferent, fent possible així un símil amb la seva pròpia carrera professional.

Vida i mort, juventut i vellesa, religió, racisme… tot en una peli del ja monstre Eastwood (mystic river,un mundo feliz, sin perdón…) un pel previsible i un pel sobreactuada però de les millors del 2009 segur.