Si us agrada encara passar pàgines d’un diari fent servir més que un dit, us recomano aquest documental sobre un dels diaris més influents del món, The New York Times.

Un diari que va ser capaç de portar o justificar l’entrada dels Estats Units a Iraq a base de tinta sobre paper i que al mateix temps va apostar en donar credibilitat a Wikileaks al publicar els documents classificats sobre la diplomàcia (no molt diplomàtica) dels Estats Units.

Un diari que lluita contra la crisi del paper i contra la crisi del periodisme en si, que debat com seguir fent periodisme real avui en dia, com actualitzar els mètodes tradicionals de fer periodisme amb les -ja no tant- noves eines de xarxes socials, sense perdre rigorositat, credibilitat, etc…

En definitiva, el ja molt trillat “Com sobreviure a l’era digital?“

Ningú té les respostes màgiques, uns fan de pagament les seves pàgines web, altres disminueixen les plantilles fins a límits que fan posar en risc la veracitat de les seves informacions, altres aposten per la informació ràpida en mini càpsules , tothom es mou, perquè qui no ho faci té els dies comptats, una mort lenta, o més agònica, però una mort segura.
“Vivim temps interessants, i com a periodistes hem d’estar-hi contents, però això si, al mateix temps, és una maledicció”

Facebook, Twitter, Google, Wikipedia, si, si, però com seria un món sense el New York Times?

Dia a dia veig com van creixent l’ús de totes les xarxes socials, com la gent que menys t’ho esperaves s’han convertit en fans absoluts. Fantàstic! sóc i seré un defensor de les xarxes socials i de la llibertat d’expressió, moltes coses bones gràcies a aquestes eines han passat i passaran…

… però crec també que no hem de perdre el món de vista, que aquestes eines no converteixen en veritat la informació pel simple fet de passar per elles… si, si, és molt obvi, però a vegades tinc la sensació que ens oblidem, que al darrere, hi pots haver la mateixa quantitat de manipulació i la mateixa quantitat de merda (d’informació) que abans corria en forma de sms o correus electrònics, sembla mentida que contra més llibertat i facilitat d’expressió tenim, més ho aprofitem per vomitar coses.

Sempre ha existit i existirà gent (governs, empreses, etc..) amb la necessitat i l’interès de manipular els altres, com abans, la nostra feina és destriar amb quina informació et quedes i quina és la informació que va directe a la paperera (de reciclatge, això si).

-
Gràcies C & D.

Ètica periodística del ‘The New York Times’

Quan intentes enganyar a l’audiència d’una manera tant patètica en una televisió pública, utilitzant imatges de Grècia per fer-les passar per imatges de Barcelona, només et queden dos opcions, assumir l’error i demanar perdó o seguir amb la mentida fins al final….

Vist a quinta tinta via Oriol Lladó

Agency: McCann Erickson, Malaysia
Executive Creative Director: Szu-Hung Lee, Hwa
Creative Director: Jules Tan
Copywriters: Szu-Hung Lee, Primus Nair, Zaidee Zainal, Benjamin Ng
Art Directors: Jules Tan, Jerome Ooi
Agency Producer: Jimmy Ong, Bridget Hong
Photographer: Loh Lin Shan / iRom

Vía Ateneu Popular i My Modern Met

Què gran deu ser poder participar en el naixement un projecte així.