Ha tret el seu disc debut en el que ha escrit les lletres i ha composat la música, el presenta a l’Heliogàbal el 29/02 i 01/03.

Molt original el vídeo viral de la cançó ‘Jo mai mai’, parla (com indica el títol) del famós joc que hem jugat tots a l’Ovella Negra, i utilitza per a fer-ho, els seus amics de la faràndula catalana, i juga a descobrir coses d’ells com saber si l’Anna Moliner (genial a la Sagrada Família) ha palpat 45cm de polla negra…

“Tots tenim una M dibuixada a les línies del palmell de la mà, el qual remet a la mort, i al peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”

Durante la mayor parte de la historia de la humanidad, la leche materna no ha tenido sustituto alguno. Es fácil comprender entonces por qué los hombres prehistóricos dotaban a sus ídolos femeninos con unos enormes pechos. Tan imponentes como los que se lucen en el tercer milenio, aunque por razones bien distintas.

Las modas en cada momento histórico los ha ido moldeando, pero ha sido sin duda en las últimas décadas cuando la publicidad y los medios de comunicación los han hecho crecer, a fin de utilizarlos como un señuelo comercial de garantía.

Hoy día, bien por la controvertida justificación de la autoestima o por la de una mejor salida profesional, más de ciento cincuenta mil mujeres pasan por el quirófano a fin de aumentar la talla de su pecho.

Son las veinteañeras y las mayores de treinta y cinco años las que más implantes mamarios demandan, aunque los expertos dan la voz de alarma por el hecho de que cada vez con mayor frecuencia, más adolescentes en período de formación se someten a intervenciones quirúrgicas de aumento de pecho.

Fabricats per no durar. Bateries que la palmen als 18 mesos de ser estrenades, impressores que es bloquegen si arriben a un nombre determinat d’impressions, bombetes que es fonen a les mil hores… Per què malgrat els avenços tecnològics, els productes de consum duran cada vegada menys?

Vols saber on acaben?

Gràcies Rebeca per fer-m’ho arribar!

www.behance.net/raimonporta

Si us agrada encara passar pàgines d’un diari fent servir més que un dit, us recomano aquest documental sobre un dels diaris més influents del món, The New York Times.

Un diari que va ser capaç de portar o justificar l’entrada dels Estats Units a Iraq a base de tinta sobre paper i que al mateix temps va apostar en donar credibilitat a Wikileaks al publicar els documents classificats sobre la diplomàcia (no molt diplomàtica) dels Estats Units.

Un diari que lluita contra la crisi del paper i contra la crisi del periodisme en si, que debat com seguir fent periodisme real avui en dia, com actualitzar els mètodes tradicionals de fer periodisme amb les -ja no tant- noves eines de xarxes socials, sense perdre rigorositat, credibilitat, etc…

En definitiva, el ja molt trillat “Com sobreviure a l’era digital?“

Ningú té les respostes màgiques, uns fan de pagament les seves pàgines web, altres disminueixen les plantilles fins a límits que fan posar en risc la veracitat de les seves informacions, altres aposten per la informació ràpida en mini càpsules , tothom es mou, perquè qui no ho faci té els dies comptats, una mort lenta, o més agònica, però una mort segura.
“Vivim temps interessants, i com a periodistes hem d’estar-hi contents, però això si, al mateix temps, és una maledicció”

Facebook, Twitter, Google, Wikipedia, si, si, però com seria un món sense el New York Times?

Dia a dia veig com van creixent l’ús de totes les xarxes socials, com la gent que menys t’ho esperaves s’han convertit en fans absoluts. Fantàstic! sóc i seré un defensor de les xarxes socials i de la llibertat d’expressió, moltes coses bones gràcies a aquestes eines han passat i passaran…

… però crec també que no hem de perdre el món de vista, que aquestes eines no converteixen en veritat la informació pel simple fet de passar per elles… si, si, és molt obvi, però a vegades tinc la sensació que ens oblidem, que al darrere, hi pots haver la mateixa quantitat de manipulació i la mateixa quantitat de merda (d’informació) que abans corria en forma de sms o correus electrònics, sembla mentida que contra més llibertat i facilitat d’expressió tenim, més ho aprofitem per vomitar coses.

Sempre ha existit i existirà gent (governs, empreses, etc..) amb la necessitat i l’interès de manipular els altres, com abans, la nostra feina és destriar amb quina informació et quedes i quina és la informació que va directe a la paperera (de reciclatge, això si).