Tot
Tots els meus néts i els meus fills que no en tinc, i que.
Totes les copes de tornejos locals que vaig guanyar quan em dedicava al lloguer d’escamarlans.
Tot, ho deixaria tot.
Els meus discs durs i els meus instruments per fer webs en angles.
Tots els llibrets que tinc per aprendre a fer bé el pollastre a l’ast sense semblar fals.
Tot, ho deixaria tot.
Per poder ser, per poder ser, per poder ser…
Josep Cuní
El meu arsenal de defensa personal que netejo els diumenges “enven” dinat.
I la meva amiga romana que es diu Calamarsa i el Willy Fogs.
Tot, ho deixaria tot.
Per poder ser, per poder ser per poder ser…
El Julia Peiró i el senyor Bachs,
i el magic Andreu i el Jordi LP
i el Lucky Guri també.
Ho deixaria tot per poder ser…
en Josep Cuní (yeah!)
#etfelicitofill
És antic, però ho he vist avui i m’ha fet molta gràcia.
M’he baixat el pdf del diari per confirmar que era de veritat, i yes, és una pàgina publicada. Un gran ET FELICITO FILL.
Bones festes!
I a falta d’un bon esperit del nadal que faci que es compleixin tots els meus desitjos més esperats i secrets, em conformo amb un 2012 similar a la lletra de la cançó d’un dels vídeos que m’agraden més de Los Planetas… per demanar que no quedi, no?
Manel Fontdevila
Sóc un fan del Manel Fontdevila, de les seves historietes a El Jueves i de les seves tires a Público.
Atenció a l’anècdota que explica:
En 1988, en California, intenté dibujar La Parejita bajo el efecto del LSD. El resultado fue impublicable (en El Jueves somos muy estrictos con los mínimos exigibles), o sea que dejé la página como pago de la pensión donde me albergaba. Años más tarde, para mi gran sorpresa, reencontré esa página, redibujada y editada por una “grande”: se había convertido nada más y nada menos que en el arranque y punto de partida de “Watchmen”, cómic pionero de la moderna Novela Gráfica (Graphic Novel), un fenómeno cultural con tampoco tantos precedentes. Jamás he sabido cómo llegó mi humilde página a las manos de Alan Moore & Dave Gibbons. Tampoco me preocupa, la verdad: como se suele decir, ahora estoy “en otra guerra”.
Movistar i l’anunci del 15M
Implicate.org ha fet l’esperada versió de l’anunci de Movistar, versió millorada i òbviament, bastant més ajustada a la realitat.
Al senyors de Movistar i als seus publicistes: heu fet un cop més el rídicul més espantós, si ho veiès Don Draper…
Sensacions
Ahir dissabte no era el meu dia per córrer, i malgrat sortir acompanyat pel meu dietista, em sentia com un sac de patates atonyinat per una quadra de boxejadors cabrejats. Quan tens dies així i vas en solitari, normalment fas mitja volta i cap a casa, però al anar en companyia, aguantes com pots el tipus i acabes com un equip de futbol de tercera catalana que va guanyant per la mínima… demanant l’hora al col·legiat.
Avui diumenge després de veure un recital d’atletisme en el cros de Granollers, semblava que el meu organisme estava més predisposat per la pràctica d’aquest esport, i un cop a la Carretera de les Aigües amb l’ajuda d’una bici btwin de llebre i una llista del Spotify, he ratificat aquestes sensacions prèvies. Km a km (com tota màquina dièsel) he aconseguit primer fer desaparèixer algunes molèsties tendinoses, i un cop lliure d’això, he pogut agafar un bon ritme (per l’estat de forma actual) que ha fet que acabés 13 km a una mitjana de 3:50 el km.
Demà dilluns…
Cursa de Sant Andreu
Després de l’aturada total de quinze dies i amb uns pocs rodatges a les cames, afrontava aquesta cursa simplement amb la intenció d’escoltar-me i de veure si la feina del meu ‘seny’ estava funcionant.
Amb aquesta actitud vaig sortir fins ben avançada la meitat del recorregut, tot content de veure que després de masses mesos estava corrent sense dolor.
Això si, de tant en tant…
Un cop ja vaig enfilar el carrer Gran de Sant Andreu, (motivat al mateix temps per veure’m atrapat per un grupet d’atletes), vaig decidir acabar el més ‘fort’ possible i així poder notar un cop més com el làctic recorria cada centímetre de les meves cames durant la mítica recta final en pujada de la cursa.
Content de poder córrer sense dolor i una mica aclaparat de ser conscient de tota la feina que em queda per endavant…
De tant en tant…
Si, de tant en tant ve de gust i és necessari portar la contrària al seny.
El seny et diu que has d’anar poc a poc, que pel matí has de fer els teus exercicis de reforç dels tendons al gimnàs, pim pam, pim pam, i a més, sempre que puguis, ho has d’acompanyar amb una mica de piscina, plis plas, plis plas… a la tarda a entrenar, però això si, amb el fre de mà posat! et dius que busquis un grup en el que vagis còmode i sense forçar molt per intentar no quedar-te sense tendons al tercer dia… tot això t’ho marca al seny i li has de fer cas!
Però quan portes ja unes setmanetes dient-li que si a tot i se’t presenta una bona oportunitat per deixar-lo una mica de banda… doncs passen coses com aquesta.
20 km per muntanya son capaços de deixar-te incapacitat per la resta del dia, però a la vegada, et deixen amb un somriure que no te’l treus fàcilment.
S’ha comentat…